dilluns, 7 de setembre de 2015

Manuel Molins: «En la ciutat actual, el ciutadà ha esdevingut un client»


Entrevista sobre l’obra Déus, dies i treballs per Víctor Pastor Banyuls

«No hi ha fades ni miracles. És la vida», diu, a tall de sentència, el personatge Núria a la darrera obra de Molins, que podríem sintetitzar com la retrospectiva de la conseqüència: el resultant (les ovidianes molles al vent) de la crisi econòmica o el BOOM dels senyors financers i el consegüent treball precari a les ordres de l’Imperi Troikà.
Aquests anys de capitalisme feroç no creuen sense efecte pels carrers més ombrius de les ciutats cosmopolites amb panxes buides i contenidors cadenats. No debades, els déus, amos del món, —que, sí, en efecte, tenen noms i cognoms, vestit i corbata; tot i l’abstracció divina a què hem referit— han sembrat de conseqüències les terres que ens envolten. En aquesta obra amb anatomia circular, Manuel Molins en poa deu i ens hi ofereix una retrospectiva dels problemes ben actuals a través de parelles d’ossos i pell.














«Em pregunte qui són ara els déus que mantenen ocult el mitjà de vida i impedeixen que hi haja treball per a tothom», esmenta pregonament el personatge David. Podríem considerar aquesta obra com la resposta o el viatge pels budells del capitalisme totpoderós?
No vull ser pretenciós. Per tant, en lloc de “resposta” m’agrada més pensar que és un viatge. Les “respostes” les hem de donar en uns altres llocs i d’altres maneres. El teatre, o les pràctiques artístiques en general, només poden mostrar wittgensteinianament: mostrar, explorar, presentar... Alguns parlen de mirall. Hi ha el mirall –reflex, que no m’interessa, però també hi ha l’espill deformat i deformant com si es tractés d’un mirall de fira. Això ja em resulta més divertit: la fira, la sínia o roda que puja i baixa possibilitant-nos múltiples mirades sobre la ciutat, el públic que va i ve. I la ciutat actual és una ciutat on el ciutadà ha esdevingut sobretot un client. Les virtuts i els valors associats al ciutadà (llibertat, igualtat, fraternitat...) han estat substituïts pels del client o consumidor que hipoteca la casa i la vida: diners per sobirania (com en el cas de Grècia entre d’altres), diners per una llibertat aparent, una desigualtat esgarrifosa i una fraternitat pràcticament inexistent. Per si no en teníem prou, l’actual farsa o metrofarsa europea dels refugiats n’és una altra prova.

L’encadenament de personatges que presentes tothora trepitgen terra: són plenament conscients de la realitat que viuen. La inclusió d’aquells personatges que no trepitgen terra esdevé dues maneres de veure el món, una de més real i una de fantàstica?
Potser sí. O una de més real i una altra de més desesperada. Tot això és evident en les escenes entre els tres personatges més joves: l’artista confós, la manca de futur, buscar alternatives fins i tot boges per ser “emprenedor” (fals empresari) i poder tenir un jornal per sobreviure, etc. Amb tot, també hi ha la xica jove que es busca la vida anant-se’n a treballar fora (no per fer-hi turisme o aventures com va dir una il·lustre imbècil ministerial del PP) o el xicot que es dedica a la robòtica, un camp molt actual i a l’alça en les demandes i expectatives de treball. El seu projecte és una mica fantasiós, potser, però, al capdavall, només busca poder servir més i millor la societat. D’aquesta manera, realitat i fantasia s’interpenetren i s’il·luminen. Què seria de la realitat sense el mite? Pensem que les idees, aquests grans instruments de la racionalitat i el pensament occidental, són filles del mite de la caverna platònica. De la mateixa manera, l’humor o la ironia i el drama. Déus, dies i treballs, de fet, és una comèdia. Potser no una comèdia a la moda ni, molt menys encara, a la manera de l’inefable i sobrevalorat Woody Allen. També hi ha vida, teatre i alegria pouant en altres tradicions com ara la comèdia d’Aristòfanes, desvergonyida i contundent, o en altres línies de la modernitat. De fet, l’obra s’inspira estructuralment en La Ronda, del vienès A. Schniltzer. Però potser més que en el seu text, jo pensava en la meravellosa versió cinematogràfica que en va fer el gran director Max Ophuls.

Assistim a una obra que compta amb elements que suggereixen un rerefons dramàtic; en canvi, hi inclou certs matisos irònics. Per exemple, el personatge Carles quan és a una casa de cites i diu en referència a la seua esposa: «Jo l’estime. De veritat. És l’única cosa que m’estime i sense ella...» Per què has trobat convenient inserir elements irònics al si del drama?
La vida no és monocolor. I com explicava J. Fuster en tota gran obra hi ha sempre imperfeccions. Pensa en Hamlet, un dels grans personatges de la història teatral de tots els temps, però ple d’imperfeccions i coses més que rares. W. H. Auden ja en va assenyalar algunes en el seu llibre, “Trabajos de amor dispersos”. Jo n’hi he trobat unes altres i he escrit un  text, Hamlet Canalla, que tanca la meua trilogia o mirades sobre Shakespeare (Shakespeare (la dona silenciada), Una altra Ofèlia i Hamlet Canalla). La realitat és múltiple i l’humor, com han explicat alguns grans autors (Nietzsche, Wilde...) té també un component de dolor. La ironia, però, ens permet, a més, una certa distància no condemnatòria del personatge i és un privilegi de la intel·ligència com insistia l’insuperable B. Wilder. D’aquesta manera, el drama entra en una altra dimensió i activa la intel·ligència de qui el contempla. Aquesta mirada no és la mirada de l’esperpento que, al capdavall, no deixa de ser una mirada aristocràtica (des de d’alt) i guinyolesca (l’ésser humà és un ninot). És la mirada que mira als ulls, de tu a tu, fixament i profundament, i descobreix les contradiccions, les falsedats, però també les febleses, les pors i la tendresa de tots els humans. Fins i tot dels representants del mal.

En aquest cercle, o encadenament de situacions, podem veure el traspàs de generacions. Així, la malanomenada «generació sense futur», però, no resta aturada, bé siga per esperit aventurer, bé siga per creativitat, intenten obrir-se portes i finestres envers el futur. Amb aquests papers has volgut desfer anàlisis epidèrmiques sobre els joves?
Bé, ja he dit alguna cosa anteriorment, no?. Però, sí; tens raó: no m’agraden les obres ni les mirades simplistes ni simplificadores. I menys encara, les que intenten imposar motllos i prejudicis. Els tres personatges més joves de l’obra són ben diferents entre si i abracen un ventall de punts de vista prou variats, des del masclisme dissimulat o inconscient (molt perillós perquè no se n’adona o no vol adonar-se’n), a la fantasia desesperada, el treball constant, la decisió i el coratge, la ingenuïtat, l’enamorament, etc. Pensa, a més, que fins i tot hi ha una certa mirada positiva sobre la televisió de masses. N’estic ben cansat de certs aristocratismes políticament correctes. El personatge de David, per exemple, aconsegueix refer la seua vida gràcies a un programa de televisió. Vaig estudiar molt diferents programes i vaig veure que, com en tot, hi ha coses bones i no tan bones. En conseqüència, no valen les desqualificacions globals com fins ara ha anat fent una certa suposada progressia. Pensa que gràcies al programa “Pasa Palabra”, per citar un cas ben popular, un concursant es va endur a casa un bon grapat de diners i ha pogut viure millor la seua vida i resoldre alguns problemes. És només un exemple. N’hi ha més i potser millors encara que no tan cridaires. També hi ha programes indignes, és clar; però no em serveixen els estereotips simplificadors, ni amb els joves ni amb res ni amb ningú.

Una de les característiques a subratllar rau en el fet que penetres en el perquè. Hi assistim a problemes com ara l’alcoholisme, el tabaquisme o, fins i tot, el suïcidi, però no com a una mera descripció, sinó com a situacions derivades de vivències anteriors. Tal com al·ludeixen Francesc Calafat i Francesc Foguet, no t’interessa tant la psicologia dels personatges com els factors que els obliguen a actuar. Això no obstant, assistim a un monòleg interior del personatge Neus quan, angoixada, espera el marit. No creus que els factors que obliguen a actuar els personatges estan íntegrament relacionats amb un treball previ d’anàlisi psicològica?

La idea d’aquesta obra ve de lluny. El 1998 es va voler fer una mena de “Estudio 1” a la televisió valenciana. Potser no saps ni de què et parle. “Estudio 1” era un programa de la TVE que emetia obres de teatre representades amb bastant dignitat. Aleshores, em van dir que volien un text meu i jo vaig pensar en escriure Déus, Dies i Treballs. Ja començava a parlar-se’n del mite que el treball s’ha acabat i que és un bé escàs, etc. Per tant, la classe obrera ja estava més que morta i ara s’imposava un nou tipus de treballador o assalariat més depenent dels favors o les conveniències dels empresaris. Uns empresaris que, com veiem en múltiples exemples, no sempre es comporten honradament ni tan sols massa sovint com persones educats (posa-hi els casos que vulgues. Sobretot dels grans empresaris, clar) i que mai no tenen prou rebaixes salarials, etc. Jo em vaig posar en contacte amb els sindicats, tant UGT com CC.OO, i també amb algun centre de l’INAEM d’aquell temps. M’interessava veure quines eren les conseqüències personals, psicològiques també, de la manca de treball, del treball precari, etc. Els sindicats, especialment CC.OO tenien fets alguns estudis ben interessants on es parlava de la impotència sexual transitòria, l’estrès, l’alcoholisme, la depressió, etc. Els anys han consolidat aquells primers treballs i han augmentat la llista d’efectes col·laterals. El projecte de la TVV no es va dur a terme, però jo guardava els materials, etc. Vaig fer un primer monòleg per a una festa obrera a Roma que em va demanar un amic italià. El text va tenir un gran èxit. No he introduït cap dels vells materials en la redacció actual de l’obra, però és un tema que m’obsessionava. Sobretot perquè el més difícil era trobar un to adequat, penetrant en els perquès. Uns perquès que havien de quedar clars no només en les situacions i el ventall de personatges, sinó en els diàlegs àgils i a vegades tallants, etc. Jo no podia ni volia fer “sociologia” o  psicopatologia, sinó una obra de teatre. I una obra que no podia explicitar-ho tot perquè el públic actual ja hi té massa referents periodístics. Per desgràcia. Per això, sí, em calia no només un estudi de la sintaxi dramàtica i de cada un del seus sintagmes o unitats, sinó també dels personatges on una certa dosi de psicologia era i és inevitable. Amb tot, tampoc no volia, i em sembla que no ho he fet, caure en cap psicologisme. Perquè un personatge se sostinga, siga un personatge de Ionesco o de Beckett, ha de tenir una substància humana i una certa psicologia també en forma part. Fins i tot quan es parlava de la deshumanització de l’art, els pintors, per exemple, ens mostraven uns retrats i uns personatges ben sòlids i densos. Fins i tot el Picasso més cubista. Que no pintés els rostres a la manera tradicional, no vol dir que no ens hi mostrés la complexitat “dramàtica”, o no, dels personatges que pintava.

A l’obra hem vist com il·lumines l’ombra de la societat. En aquest cas, Ismail, un aparent vagabund que obri contenidors per sobreviure, resulta la veu més potent de la coherència. Cal, més sovint, que el teatre es comprometa amb la societat que l’envolta?
El teatre, com la política, la música, etc es compromet sempre: el no compromís també és una forma de compromís. Com en el cas de l’acció: no podem deixar d’actuar perquè, com ja predicava l’Església dels confessionaris, pequem per obra o omissió. No fer una cosa és fer-la però en negatiu. Per tant, és millor ser conscient del que fas i voler-ho fer. Actualment, les arts escèniques tornen a ser conscients que la societat els reclama posicionaments clars. Hi ha hagut massa temps de suportar una societat líquida, o falsament líquida, perquè els valors dels diners han estat cada dia més sòlids (desnonaments, deute, mercats, bancs, empreses de qualificació...) I ara sembla que necessitem denunciar aquesta postmodernitat banal que dissimulava les seues complicitats amb el neoliberalisme més ferotge. De fet, sembla que ja ha passat un cert experimentalisme exhibicionista i liquat. La gent demana coherència i transparència. M’alegra que nomenes el personatge d’Ismail. Representa una inquietud constant en el meu teatre des d’Abu Magrib a Dones, Dones, Dones, entre d’altres. De fet, el pròxim octubre tindran lloc a Còrsega unes jornades sobre teatre i alteritat i m’han convidat a intervenir-hi. També l’any passat, en el Festival de Maribor (Eslovènia) es va traduir l’Abú a l’eslovè. A més, el personatge de l’Ismail respon a una persona real que conec. En teatre podem fer tantes i tantes coses. Llàstima que les autoritats polítiques peperes no hagen estat a l’altura, sinó ben al contrari: ens hi han anat ben en contra. Amb tot, esperem que a partir d’ara puguem ajudar de veritat els Ismails de la societat i que el nostre teatre deixe de ser l’Ismail de la cultura. Tinc l’esperança que això canviarà amb els nous dirigents. Inch’Allah.