dimarts, 20 d’octubre de 2015

Maria Solar: literatura infantil sense fronteres



El cicle de conferències  dels «Premis Literaris Ciutat d’Alzira» comptarà hui amb una convidada de luxe. La gallega Maria Solar, és periodista i ha conreat el seu ofici tant a la ràdio com a la televisió galega. Una exitosa carrera audiovisual que ha combinat amb el món de la literatura infantil i juvenil, on ha assolit grans fites. Solar ha aconseguit amb  el seu últim llibre  «El meu malson favorit», una obra escrita originàriament en gallec, el Premi Lazarillo de creació literaria del 2014. Amb este llibre, Solar demostra a més com es pot escriure en llengües perifèriques com el gallec i reeixir  per la seua qualitat i universalitat, alhora que obrin un camí sense complexos. 

De fet, aquesta obra forma part del catàleg White Ravens 2015, una llista dels 200  millors llibres de l’any en el món de la literatura infantil i juvenil, que confeccionen un grup de 20 experts a la Biblioteca de Múnich.  Un llibre que els valencians poden llegir a la col·lecció «El Micalet Galàctic » que arriba amb  aquest llibre al numero 200.

Com diu Solar “mentre en el periodisme parle de la realitat, en els llibres m’invente altres mons”. Mons plens d’humor i sentiment però que no deixen de fer una ullada a la realitat més pròxima.


L’autora gallega estarà hui a Alzira a partir de les 19 h. a la Casa de la Cultura d’Alzira amb la conferència. «Escriure literatura infantil des de la perifèria», presentada pel director comercial de Bromera, Bernat Bataller.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Feliç no aniversari, Alícia!

Josep Ballester
Autor d’El col·leccionista de fades, que novel·la el secret inconfessable del jove professor de matemàtiques C. L. D.


Sembla que tot va començar aquell cèlebre 4 de juliol de 1862 quan Charles Lutwidge Dodgson feia un passeig amb barca entre Folly Bridge i Godstow, amb un reverend amic, Robinson Duckworth i les tres germanes Liddell: Lorina Charlotte, Alice i Edith. El recorregut era avorrit i el jove professor de lògica, per entretindre les nenes, inicia la narració d’una sèrie d’històries una mica desficaciades i fantàstiques. Després, la protagonista de la narració li va demanar que escrigués aquell relat. I dos anys i mig més tard, prop de Nadal de 1864, Dodgson li regala una llibreta de pell verda amb la narració escrita i il·lustrada per ell mateix, sota el títol de Les aventures subterrànies d’Alícia. Fascinats pels esdeveniments i les imatges oníriques que s’hi conten, els amics li recomanen que ho publique, cosa que va ocórrer al juliol de l’any següent per l’editorial Macmillan, ara sota el pseudònim de Lewis Carroll i amb les cèlebres il·lustracions de John Tenniel.  Sis anys després, s’edita l’extraordinària continuació A través de l’espill. La recepció crítica fou, per dir-ho, en una paraula, tèbia, però com tots sabem, des del primer moment va ser un veritable èxit de lectors. Recordem que la mateixa reina Victòria fou una fan entusiasmada del personatge, inclús sembla que li demana al professor, fotògraf i escriptor que la propera obra li la dedique. Hagué de conformar-se amb un tractat de lògica matemàtica.

És un llibre de literatura infantil? Una obra d’adults que han fet seua els xiquets? O un llibre d’adults disfressat de clàssic infantil?

El text farcit d’enigmes, paradoxes, endevinalles, embarbussaments, nonsense, sàtires,  jocs i divertiments de tota mena i pelatge... un relat que explora i, fins i tot, podríem dir, interpreta la infantesa. No oblidem que el descobriment d’aquest estadi de l’ésser humà com a territori i l’obsessió per l’eterna joventut és un tema preat de l’època victoriana, sols com a mostra fem referència un altre personatge emblemàtic d’aquells anys com és Peter Pan. Des del primer moment de la publicació no s’ha deixat de tractar aquest motiu, com tampoc la discussió ha deixat de perseguir l’obra: És un llibre de literatura infantil? Una obra d’adults que han fet seua els xiquets? O un llibre d’adults disfressat de clàssic infantil? No anem a entrar en aquest tipus de disquisició que tant tinta ha vessat, ens agraden aquelles paraules que li dedicà Virginia Woolf: “No són llibres infantils, són llibres que ens transformen en infants”.

Acaba de complir cent-cinquanta anys, però Alícia manté intacte el seu encís i, encara ara, alguns aspectes inquietants.

Són moltes les celebracions i multitud d’actes que al llarg del 2015 es realitzen (conferències, taules redones, exposicions, edicions i reedicions especials, videojocs, musicals...fins i tot, s’hi parla de la continuació cinematogràfica d’Alícia de Tim Burton) al voltant d’aquest clàssic de la literatura universal. Faig una petita tria. L’exposició al prestigiós Harry Ransom Center de la Universitat d’Austin que estudia l’impacte que ha tingut l’obra de Lewis Carroll sobre la societat i la cultura. S’han mostrat fotografies, manuscrits, tota mena de peces artístiques, films, joguets, llibres rars i fins i tot un dels pocs exemplars que queden de la primera edició del llibre. Un altre festeig s’ha fet a Oxford, com cada any, el 4 de juliol, anomenat el dia d’Alícia, però enguany han envaït la ciutat centenars d’actors tot representant escenes dels llibres i mostrant als assistents els espais menys coneguts que van inspirar l’escriptor. Un altre dels plats forts, se celebra a Morgan Library Museum de Nova York, una exposició que pretén divulgar l’origen i els aspectes més curiosos  de la publicació; el principal atractiu de la mostra és el manuscrit original de l’obra, prestat per la British Library. Un altra manera de celebrar la  commemoració ha estat l’edició d’un llibre i una col·lecció de segells per Walker Books i Royal Mail amb alguns dels fragments més coneguts del clàssic realitzades per Grahame Baker-Smith. I per a mi, la guinda del pastís d’aniversari, la publicació de The Story of Alice: Lewis Carroll and the Secret History of Wonderland de Robert Douglas-Fairhurst. Un exhaustiu estudi on, entre altres coses, reordena el material i la informació coneguda fins l’actualitat. Poca broma. Esperem no tarde en excés la seua traducció.



Aquest personatge que en paper imprés acaba de complir cent-cinquanta anys, aquella xiqueta ben curiosa, divertida, preguntadora, una mica docta, resolta i atrevida...manté intacte el seu encís i, encara ara, alguns aspectes inquietants. Fet i fet, continuem caient, una volta i una altra al cau del conill blanc amb la mirada de Carroll o d’Alícia o de no sabem qui. I la pregunta que algú li fa: “Qui ets?”. Ella respon: “Qui sóc? No puc explicar qui sóc, perquè jo no sóc qui sóc”.