dilluns, 23 de novembre de 2015

No mataràs!

Víctor Pastor Banyuls
Una ressenya sobre l'obra «No mataràs» de Víctor Labrado, Premi Enric Valor de Novel·la

En aquests papers, l’escriptor Víctor Labrado reconstrueix els pedaços de la història del pilotari de Rafelcofer Josep Andrés Momparler, conegut més popularment com Pepe el Carinyo. Labrado, a través d’un teixit de testimonis orals i una anàlisi pregona i crítica de documents de l’època, hi refà la trepidant vida del Carinyo, trastocada amb el començament de la Guerra Civil Espanyola. El protagonista, tanmateix, com a bon jugador de pilota, rebat fins a l’últim quinze, per la qual cosa intenta salvar la vaqueta a tocar de la muralla o sobreviure a les inclemències, és a dir, a la guerra dels bojos del gallet amb molts ideals i la repressió franquista coronada de bigot i tricorni. És així com el lector hi identificarà tots els colors del verd: el milicià, el militar i el natural de les muntanyes de la Safor com a lloc de llibertat o supervivència primària.

La prosa àgil i incisiva de l’autor insereix constantment la veu dels records amb les consegüents reaccions i els diversos punts de vista –parentius, amicals, veïnals, etc.– que l’oralitat ha fet perdurar fins a hores d’ara sobre el pilotari. D’aquesta manera, l’interés testimonial possibilita que ens fem una semblança d’aquell temps i dels actes de Pepe el Carinyo. «Una persona com ell, tan ben anomenat, que dius i este com es tira a fer eixa vida?», es pregunta un testimoni. Precisament aquest és l’interrogant punyent que Labrado hi va desxifrant, sense maximalismes ni maniqueismes militants, només amb l’assumpció, la comprensió i la conducció tant de la memòria oral com de l’escrita, atés que l’escriptor fa una anàlisi documental de sumaríssims d’urgència, en els quals es percep la delimitació minuciosa de la «fina capa» que separava la realitat de la ficció.

Que el lector es nugue bé els cordons, doncs. Li esperen milanta pujades i baixades en els camins del temps, sendes de terra, carreteres amb obstacles i, per damunt de tot, aquella turbulenta polseguera que encara hui sura per la consciència col·lectiva: la memòria, ara ja, històrica.