xalar
La literatura, com totes les
altres manifestacions culturals, proporciona, a banda de coneixements a manta,
entreteniment, diversió, gaudi, goig, fruïció o... xalera, que és allò que u
sent quan xala.
Amb el verb xalar passa com amb altres paraules
vives en la parla col·loquial. Per més sinònims que busque l’usuari, no n’hi ha
cap que li faça el pes. Verb ben viu en el valencià septentrional i el tortosí,
significa passar-s’ho bé, gojar, gaudir o –més politicolingüísticament
incorrecte– disfrutar.
Procedent del llatí exhalare, ‘respirar, esplaiar-se’, és
probable que xalar haja arribat al
català des de l’italià
scialare, ‘passar-s’ho bé, fer
ostentació, malgastar’, tal com mostra l’ús de la paraula en aquest
fragment de la magnífica novel·la d’Urbà Lozano La trampa del desig:
Perquè ja
em diràs, quan Daniel començà a fer-se fadrí, amb tanta usurpadora solta; amb
tanta lloba desitjosa d’apoderar-se del que tenim, per xalar sense haver junyit; per calar foc sense necessitat d’haver-se
guanyat la fusta, ni tan sols el misto per encendre-la; per anar envolant
bitllets com si foren calendaris, tant com costen d’arreplegar, Maria
Santíssima, que hi ha qui està molt espavilada i el nostre Daniel és un bon
partit i des que s’ha fet majoret que estic que la roba no em toca el cos per
si arreplega una insensata amb la mà foradada i ho brama tot en quatre dies,
que el món està ple de destarotades i si ens en toca una ja anem ben arreglats.
Ara que estrenem any, tingueu present la
paraula de la setmana i dediqueu part del temps, ni que siga per prescripció
filològica, a xalar a pesar de les circumstàncies.
Comentaris