dilluns, 23 de novembre de 2015

No mataràs!

Víctor Pastor Banyuls
Una ressenya sobre l'obra «No mataràs» de Víctor Labrado, Premi Enric Valor de Novel·la

En aquests papers, l’escriptor Víctor Labrado reconstrueix els pedaços de la història del pilotari de Rafelcofer Josep Andrés Momparler, conegut més popularment com Pepe el Carinyo. Labrado, a través d’un teixit de testimonis orals i una anàlisi pregona i crítica de documents de l’època, hi refà la trepidant vida del Carinyo, trastocada amb el començament de la Guerra Civil Espanyola. El protagonista, tanmateix, com a bon jugador de pilota, rebat fins a l’últim quinze, per la qual cosa intenta salvar la vaqueta a tocar de la muralla o sobreviure a les inclemències, és a dir, a la guerra dels bojos del gallet amb molts ideals i la repressió franquista coronada de bigot i tricorni. És així com el lector hi identificarà tots els colors del verd: el milicià, el militar i el natural de les muntanyes de la Safor com a lloc de llibertat o supervivència primària.

La prosa àgil i incisiva de l’autor insereix constantment la veu dels records amb les consegüents reaccions i els diversos punts de vista –parentius, amicals, veïnals, etc.– que l’oralitat ha fet perdurar fins a hores d’ara sobre el pilotari. D’aquesta manera, l’interés testimonial possibilita que ens fem una semblança d’aquell temps i dels actes de Pepe el Carinyo. «Una persona com ell, tan ben anomenat, que dius i este com es tira a fer eixa vida?», es pregunta un testimoni. Precisament aquest és l’interrogant punyent que Labrado hi va desxifrant, sense maximalismes ni maniqueismes militants, només amb l’assumpció, la comprensió i la conducció tant de la memòria oral com de l’escrita, atés que l’escriptor fa una anàlisi documental de sumaríssims d’urgència, en els quals es percep la delimitació minuciosa de la «fina capa» que separava la realitat de la ficció.

Que el lector es nugue bé els cordons, doncs. Li esperen milanta pujades i baixades en els camins del temps, sendes de terra, carreteres amb obstacles i, per damunt de tot, aquella turbulenta polseguera que encara hui sura per la consciència col·lectiva: la memòria, ara ja, històrica.

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Maria Solar: literatura infantil sense fronteres



El cicle de conferències  dels «Premis Literaris Ciutat d’Alzira» comptarà hui amb una convidada de luxe. La gallega Maria Solar, és periodista i ha conreat el seu ofici tant a la ràdio com a la televisió galega. Una exitosa carrera audiovisual que ha combinat amb el món de la literatura infantil i juvenil, on ha assolit grans fites. Solar ha aconseguit amb  el seu últim llibre  «El meu malson favorit», una obra escrita originàriament en gallec, el Premi Lazarillo de creació literaria del 2014. Amb este llibre, Solar demostra a més com es pot escriure en llengües perifèriques com el gallec i reeixir  per la seua qualitat i universalitat, alhora que obrin un camí sense complexos. 

De fet, aquesta obra forma part del catàleg White Ravens 2015, una llista dels 200  millors llibres de l’any en el món de la literatura infantil i juvenil, que confeccionen un grup de 20 experts a la Biblioteca de Múnich.  Un llibre que els valencians poden llegir a la col·lecció «El Micalet Galàctic » que arriba amb  aquest llibre al numero 200.

Com diu Solar “mentre en el periodisme parle de la realitat, en els llibres m’invente altres mons”. Mons plens d’humor i sentiment però que no deixen de fer una ullada a la realitat més pròxima.


L’autora gallega estarà hui a Alzira a partir de les 19 h. a la Casa de la Cultura d’Alzira amb la conferència. «Escriure literatura infantil des de la perifèria», presentada pel director comercial de Bromera, Bernat Bataller.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Feliç no aniversari, Alícia!

Josep Ballester
Autor d’El col·leccionista de fades, que novel·la el secret inconfessable del jove professor de matemàtiques C. L. D.


Sembla que tot va començar aquell cèlebre 4 de juliol de 1862 quan Charles Lutwidge Dodgson feia un passeig amb barca entre Folly Bridge i Godstow, amb un reverend amic, Robinson Duckworth i les tres germanes Liddell: Lorina Charlotte, Alice i Edith. El recorregut era avorrit i el jove professor de lògica, per entretindre les nenes, inicia la narració d’una sèrie d’històries una mica desficaciades i fantàstiques. Després, la protagonista de la narració li va demanar que escrigués aquell relat. I dos anys i mig més tard, prop de Nadal de 1864, Dodgson li regala una llibreta de pell verda amb la narració escrita i il·lustrada per ell mateix, sota el títol de Les aventures subterrànies d’Alícia. Fascinats pels esdeveniments i les imatges oníriques que s’hi conten, els amics li recomanen que ho publique, cosa que va ocórrer al juliol de l’any següent per l’editorial Macmillan, ara sota el pseudònim de Lewis Carroll i amb les cèlebres il·lustracions de John Tenniel.  Sis anys després, s’edita l’extraordinària continuació A través de l’espill. La recepció crítica fou, per dir-ho, en una paraula, tèbia, però com tots sabem, des del primer moment va ser un veritable èxit de lectors. Recordem que la mateixa reina Victòria fou una fan entusiasmada del personatge, inclús sembla que li demana al professor, fotògraf i escriptor que la propera obra li la dedique. Hagué de conformar-se amb un tractat de lògica matemàtica.

És un llibre de literatura infantil? Una obra d’adults que han fet seua els xiquets? O un llibre d’adults disfressat de clàssic infantil?

El text farcit d’enigmes, paradoxes, endevinalles, embarbussaments, nonsense, sàtires,  jocs i divertiments de tota mena i pelatge... un relat que explora i, fins i tot, podríem dir, interpreta la infantesa. No oblidem que el descobriment d’aquest estadi de l’ésser humà com a territori i l’obsessió per l’eterna joventut és un tema preat de l’època victoriana, sols com a mostra fem referència un altre personatge emblemàtic d’aquells anys com és Peter Pan. Des del primer moment de la publicació no s’ha deixat de tractar aquest motiu, com tampoc la discussió ha deixat de perseguir l’obra: És un llibre de literatura infantil? Una obra d’adults que han fet seua els xiquets? O un llibre d’adults disfressat de clàssic infantil? No anem a entrar en aquest tipus de disquisició que tant tinta ha vessat, ens agraden aquelles paraules que li dedicà Virginia Woolf: “No són llibres infantils, són llibres que ens transformen en infants”.

Acaba de complir cent-cinquanta anys, però Alícia manté intacte el seu encís i, encara ara, alguns aspectes inquietants.

Són moltes les celebracions i multitud d’actes que al llarg del 2015 es realitzen (conferències, taules redones, exposicions, edicions i reedicions especials, videojocs, musicals...fins i tot, s’hi parla de la continuació cinematogràfica d’Alícia de Tim Burton) al voltant d’aquest clàssic de la literatura universal. Faig una petita tria. L’exposició al prestigiós Harry Ransom Center de la Universitat d’Austin que estudia l’impacte que ha tingut l’obra de Lewis Carroll sobre la societat i la cultura. S’han mostrat fotografies, manuscrits, tota mena de peces artístiques, films, joguets, llibres rars i fins i tot un dels pocs exemplars que queden de la primera edició del llibre. Un altre festeig s’ha fet a Oxford, com cada any, el 4 de juliol, anomenat el dia d’Alícia, però enguany han envaït la ciutat centenars d’actors tot representant escenes dels llibres i mostrant als assistents els espais menys coneguts que van inspirar l’escriptor. Un altre dels plats forts, se celebra a Morgan Library Museum de Nova York, una exposició que pretén divulgar l’origen i els aspectes més curiosos  de la publicació; el principal atractiu de la mostra és el manuscrit original de l’obra, prestat per la British Library. Un altra manera de celebrar la  commemoració ha estat l’edició d’un llibre i una col·lecció de segells per Walker Books i Royal Mail amb alguns dels fragments més coneguts del clàssic realitzades per Grahame Baker-Smith. I per a mi, la guinda del pastís d’aniversari, la publicació de The Story of Alice: Lewis Carroll and the Secret History of Wonderland de Robert Douglas-Fairhurst. Un exhaustiu estudi on, entre altres coses, reordena el material i la informació coneguda fins l’actualitat. Poca broma. Esperem no tarde en excés la seua traducció.



Aquest personatge que en paper imprés acaba de complir cent-cinquanta anys, aquella xiqueta ben curiosa, divertida, preguntadora, una mica docta, resolta i atrevida...manté intacte el seu encís i, encara ara, alguns aspectes inquietants. Fet i fet, continuem caient, una volta i una altra al cau del conill blanc amb la mirada de Carroll o d’Alícia o de no sabem qui. I la pregunta que algú li fa: “Qui ets?”. Ella respon: “Qui sóc? No puc explicar qui sóc, perquè jo no sóc qui sóc”.

dilluns, 7 de setembre de 2015

Manuel Molins: «En la ciutat actual, el ciutadà ha esdevingut un client»


Entrevista sobre l’obra Déus, dies i treballs per Víctor Pastor Banyuls

«No hi ha fades ni miracles. És la vida», diu, a tall de sentència, el personatge Núria a la darrera obra de Molins, que podríem sintetitzar com la retrospectiva de la conseqüència: el resultant (les ovidianes molles al vent) de la crisi econòmica o el BOOM dels senyors financers i el consegüent treball precari a les ordres de l’Imperi Troikà.
Aquests anys de capitalisme feroç no creuen sense efecte pels carrers més ombrius de les ciutats cosmopolites amb panxes buides i contenidors cadenats. No debades, els déus, amos del món, —que, sí, en efecte, tenen noms i cognoms, vestit i corbata; tot i l’abstracció divina a què hem referit— han sembrat de conseqüències les terres que ens envolten. En aquesta obra amb anatomia circular, Manuel Molins en poa deu i ens hi ofereix una retrospectiva dels problemes ben actuals a través de parelles d’ossos i pell.














«Em pregunte qui són ara els déus que mantenen ocult el mitjà de vida i impedeixen que hi haja treball per a tothom», esmenta pregonament el personatge David. Podríem considerar aquesta obra com la resposta o el viatge pels budells del capitalisme totpoderós?
No vull ser pretenciós. Per tant, en lloc de “resposta” m’agrada més pensar que és un viatge. Les “respostes” les hem de donar en uns altres llocs i d’altres maneres. El teatre, o les pràctiques artístiques en general, només poden mostrar wittgensteinianament: mostrar, explorar, presentar... Alguns parlen de mirall. Hi ha el mirall –reflex, que no m’interessa, però també hi ha l’espill deformat i deformant com si es tractés d’un mirall de fira. Això ja em resulta més divertit: la fira, la sínia o roda que puja i baixa possibilitant-nos múltiples mirades sobre la ciutat, el públic que va i ve. I la ciutat actual és una ciutat on el ciutadà ha esdevingut sobretot un client. Les virtuts i els valors associats al ciutadà (llibertat, igualtat, fraternitat...) han estat substituïts pels del client o consumidor que hipoteca la casa i la vida: diners per sobirania (com en el cas de Grècia entre d’altres), diners per una llibertat aparent, una desigualtat esgarrifosa i una fraternitat pràcticament inexistent. Per si no en teníem prou, l’actual farsa o metrofarsa europea dels refugiats n’és una altra prova.

L’encadenament de personatges que presentes tothora trepitgen terra: són plenament conscients de la realitat que viuen. La inclusió d’aquells personatges que no trepitgen terra esdevé dues maneres de veure el món, una de més real i una de fantàstica?
Potser sí. O una de més real i una altra de més desesperada. Tot això és evident en les escenes entre els tres personatges més joves: l’artista confós, la manca de futur, buscar alternatives fins i tot boges per ser “emprenedor” (fals empresari) i poder tenir un jornal per sobreviure, etc. Amb tot, també hi ha la xica jove que es busca la vida anant-se’n a treballar fora (no per fer-hi turisme o aventures com va dir una il·lustre imbècil ministerial del PP) o el xicot que es dedica a la robòtica, un camp molt actual i a l’alça en les demandes i expectatives de treball. El seu projecte és una mica fantasiós, potser, però, al capdavall, només busca poder servir més i millor la societat. D’aquesta manera, realitat i fantasia s’interpenetren i s’il·luminen. Què seria de la realitat sense el mite? Pensem que les idees, aquests grans instruments de la racionalitat i el pensament occidental, són filles del mite de la caverna platònica. De la mateixa manera, l’humor o la ironia i el drama. Déus, dies i treballs, de fet, és una comèdia. Potser no una comèdia a la moda ni, molt menys encara, a la manera de l’inefable i sobrevalorat Woody Allen. També hi ha vida, teatre i alegria pouant en altres tradicions com ara la comèdia d’Aristòfanes, desvergonyida i contundent, o en altres línies de la modernitat. De fet, l’obra s’inspira estructuralment en La Ronda, del vienès A. Schniltzer. Però potser més que en el seu text, jo pensava en la meravellosa versió cinematogràfica que en va fer el gran director Max Ophuls.

Assistim a una obra que compta amb elements que suggereixen un rerefons dramàtic; en canvi, hi inclou certs matisos irònics. Per exemple, el personatge Carles quan és a una casa de cites i diu en referència a la seua esposa: «Jo l’estime. De veritat. És l’única cosa que m’estime i sense ella...» Per què has trobat convenient inserir elements irònics al si del drama?
La vida no és monocolor. I com explicava J. Fuster en tota gran obra hi ha sempre imperfeccions. Pensa en Hamlet, un dels grans personatges de la història teatral de tots els temps, però ple d’imperfeccions i coses més que rares. W. H. Auden ja en va assenyalar algunes en el seu llibre, “Trabajos de amor dispersos”. Jo n’hi he trobat unes altres i he escrit un  text, Hamlet Canalla, que tanca la meua trilogia o mirades sobre Shakespeare (Shakespeare (la dona silenciada), Una altra Ofèlia i Hamlet Canalla). La realitat és múltiple i l’humor, com han explicat alguns grans autors (Nietzsche, Wilde...) té també un component de dolor. La ironia, però, ens permet, a més, una certa distància no condemnatòria del personatge i és un privilegi de la intel·ligència com insistia l’insuperable B. Wilder. D’aquesta manera, el drama entra en una altra dimensió i activa la intel·ligència de qui el contempla. Aquesta mirada no és la mirada de l’esperpento que, al capdavall, no deixa de ser una mirada aristocràtica (des de d’alt) i guinyolesca (l’ésser humà és un ninot). És la mirada que mira als ulls, de tu a tu, fixament i profundament, i descobreix les contradiccions, les falsedats, però també les febleses, les pors i la tendresa de tots els humans. Fins i tot dels representants del mal.

En aquest cercle, o encadenament de situacions, podem veure el traspàs de generacions. Així, la malanomenada «generació sense futur», però, no resta aturada, bé siga per esperit aventurer, bé siga per creativitat, intenten obrir-se portes i finestres envers el futur. Amb aquests papers has volgut desfer anàlisis epidèrmiques sobre els joves?
Bé, ja he dit alguna cosa anteriorment, no?. Però, sí; tens raó: no m’agraden les obres ni les mirades simplistes ni simplificadores. I menys encara, les que intenten imposar motllos i prejudicis. Els tres personatges més joves de l’obra són ben diferents entre si i abracen un ventall de punts de vista prou variats, des del masclisme dissimulat o inconscient (molt perillós perquè no se n’adona o no vol adonar-se’n), a la fantasia desesperada, el treball constant, la decisió i el coratge, la ingenuïtat, l’enamorament, etc. Pensa, a més, que fins i tot hi ha una certa mirada positiva sobre la televisió de masses. N’estic ben cansat de certs aristocratismes políticament correctes. El personatge de David, per exemple, aconsegueix refer la seua vida gràcies a un programa de televisió. Vaig estudiar molt diferents programes i vaig veure que, com en tot, hi ha coses bones i no tan bones. En conseqüència, no valen les desqualificacions globals com fins ara ha anat fent una certa suposada progressia. Pensa que gràcies al programa “Pasa Palabra”, per citar un cas ben popular, un concursant es va endur a casa un bon grapat de diners i ha pogut viure millor la seua vida i resoldre alguns problemes. És només un exemple. N’hi ha més i potser millors encara que no tan cridaires. També hi ha programes indignes, és clar; però no em serveixen els estereotips simplificadors, ni amb els joves ni amb res ni amb ningú.

Una de les característiques a subratllar rau en el fet que penetres en el perquè. Hi assistim a problemes com ara l’alcoholisme, el tabaquisme o, fins i tot, el suïcidi, però no com a una mera descripció, sinó com a situacions derivades de vivències anteriors. Tal com al·ludeixen Francesc Calafat i Francesc Foguet, no t’interessa tant la psicologia dels personatges com els factors que els obliguen a actuar. Això no obstant, assistim a un monòleg interior del personatge Neus quan, angoixada, espera el marit. No creus que els factors que obliguen a actuar els personatges estan íntegrament relacionats amb un treball previ d’anàlisi psicològica?

La idea d’aquesta obra ve de lluny. El 1998 es va voler fer una mena de “Estudio 1” a la televisió valenciana. Potser no saps ni de què et parle. “Estudio 1” era un programa de la TVE que emetia obres de teatre representades amb bastant dignitat. Aleshores, em van dir que volien un text meu i jo vaig pensar en escriure Déus, Dies i Treballs. Ja començava a parlar-se’n del mite que el treball s’ha acabat i que és un bé escàs, etc. Per tant, la classe obrera ja estava més que morta i ara s’imposava un nou tipus de treballador o assalariat més depenent dels favors o les conveniències dels empresaris. Uns empresaris que, com veiem en múltiples exemples, no sempre es comporten honradament ni tan sols massa sovint com persones educats (posa-hi els casos que vulgues. Sobretot dels grans empresaris, clar) i que mai no tenen prou rebaixes salarials, etc. Jo em vaig posar en contacte amb els sindicats, tant UGT com CC.OO, i també amb algun centre de l’INAEM d’aquell temps. M’interessava veure quines eren les conseqüències personals, psicològiques també, de la manca de treball, del treball precari, etc. Els sindicats, especialment CC.OO tenien fets alguns estudis ben interessants on es parlava de la impotència sexual transitòria, l’estrès, l’alcoholisme, la depressió, etc. Els anys han consolidat aquells primers treballs i han augmentat la llista d’efectes col·laterals. El projecte de la TVV no es va dur a terme, però jo guardava els materials, etc. Vaig fer un primer monòleg per a una festa obrera a Roma que em va demanar un amic italià. El text va tenir un gran èxit. No he introduït cap dels vells materials en la redacció actual de l’obra, però és un tema que m’obsessionava. Sobretot perquè el més difícil era trobar un to adequat, penetrant en els perquès. Uns perquès que havien de quedar clars no només en les situacions i el ventall de personatges, sinó en els diàlegs àgils i a vegades tallants, etc. Jo no podia ni volia fer “sociologia” o  psicopatologia, sinó una obra de teatre. I una obra que no podia explicitar-ho tot perquè el públic actual ja hi té massa referents periodístics. Per desgràcia. Per això, sí, em calia no només un estudi de la sintaxi dramàtica i de cada un del seus sintagmes o unitats, sinó també dels personatges on una certa dosi de psicologia era i és inevitable. Amb tot, tampoc no volia, i em sembla que no ho he fet, caure en cap psicologisme. Perquè un personatge se sostinga, siga un personatge de Ionesco o de Beckett, ha de tenir una substància humana i una certa psicologia també en forma part. Fins i tot quan es parlava de la deshumanització de l’art, els pintors, per exemple, ens mostraven uns retrats i uns personatges ben sòlids i densos. Fins i tot el Picasso més cubista. Que no pintés els rostres a la manera tradicional, no vol dir que no ens hi mostrés la complexitat “dramàtica”, o no, dels personatges que pintava.

A l’obra hem vist com il·lumines l’ombra de la societat. En aquest cas, Ismail, un aparent vagabund que obri contenidors per sobreviure, resulta la veu més potent de la coherència. Cal, més sovint, que el teatre es comprometa amb la societat que l’envolta?
El teatre, com la política, la música, etc es compromet sempre: el no compromís també és una forma de compromís. Com en el cas de l’acció: no podem deixar d’actuar perquè, com ja predicava l’Església dels confessionaris, pequem per obra o omissió. No fer una cosa és fer-la però en negatiu. Per tant, és millor ser conscient del que fas i voler-ho fer. Actualment, les arts escèniques tornen a ser conscients que la societat els reclama posicionaments clars. Hi ha hagut massa temps de suportar una societat líquida, o falsament líquida, perquè els valors dels diners han estat cada dia més sòlids (desnonaments, deute, mercats, bancs, empreses de qualificació...) I ara sembla que necessitem denunciar aquesta postmodernitat banal que dissimulava les seues complicitats amb el neoliberalisme més ferotge. De fet, sembla que ja ha passat un cert experimentalisme exhibicionista i liquat. La gent demana coherència i transparència. M’alegra que nomenes el personatge d’Ismail. Representa una inquietud constant en el meu teatre des d’Abu Magrib a Dones, Dones, Dones, entre d’altres. De fet, el pròxim octubre tindran lloc a Còrsega unes jornades sobre teatre i alteritat i m’han convidat a intervenir-hi. També l’any passat, en el Festival de Maribor (Eslovènia) es va traduir l’Abú a l’eslovè. A més, el personatge de l’Ismail respon a una persona real que conec. En teatre podem fer tantes i tantes coses. Llàstima que les autoritats polítiques peperes no hagen estat a l’altura, sinó ben al contrari: ens hi han anat ben en contra. Amb tot, esperem que a partir d’ara puguem ajudar de veritat els Ismails de la societat i que el nostre teatre deixe de ser l’Ismail de la cultura. Tinc l’esperança que això canviarà amb els nous dirigents. Inch’Allah.


dilluns, 4 de maig de 2015

Mor una vida, es trenca un amor: renovar-se i no morir

Amb motiu de la 36 edició del llibre Mor una vida, es trenca un amor, de Joan Pla, compartim aquest article de Núria Ivars Bertomeu.

Quins elements fan que una novel·la que té 33 anys de vida continue reeditant-se i sent un èxit de vendes? Doncs, que és especial. Mor una vida, es trenca un amor, publicada per primera vegada el 1981, continua triomfant entre els més joves, dins del circuit de lectura escolar.

Com diu Lluís Messeguer al pròleg del llibre, el relat no és fàcil d’encasellar perquè és «una novel·la que conta una història d’amor i de mort, però no és una “novel·la rosa”. Conté referències al paisatge mediterrani del país, però no és una contalla costumista. Aporta moltes dades socials de trenta o quaranta anys enrere, però no és una crònica  estrictament realista. Explica una fugida de casa d'una parella de joves, però no és una obra d’aventures. Tracta d’incorporar ací i allà elements formals de la modernitat, però no és en absolut cap boutade avantguardista... I fins i tot, encara que es fa llegir tenint en compte els esquemes que sol comportar la narrativa juvenil, o la narrativa escrita per a joves, certament pretén o pareix ser una mica “rosa”, un poc costumista, un xic realista, amb algunes aventures i voluntat de modernitat» (2010: 22). D’aquesta manera, Mor una vida... no la podem adscriure a un gènere en concret, sinó a molts, per això és diferent, atractiva i, en definitiva, especial.

Els canvis i les millores en les portades, tant pel que fa a les imatges, com als textos que hi apareixen són trets que fan avançar l’obra en el temps i adaptar-se a l’actualitat, fet que la modernitza i que, encara que la història se situe en els anys de la dictadura franquista, siga d’interés per als joves d’ara. Així,  en les edicions de 1990, de 2010 o de 2013, de Bromera, apareix informació sobre l'autor del pròleg o l'il·lustrador de cada edició, o, fins i tot, el número d'edició, cosa que en les de 1981(Prometeo), 1984 (Consorci d'Editors Valencians) o 1997 (Columna), no. A més, veiem com en les últimes edicions (2010 i 2013, de Bromera), el nom de l'autor és igual o més visible que el títol de l'obra, cosa que mostra que el nom de l'autor guanya protagonisme en els cobertes a mesura que en guanya en la història de la literatura i, d'aquesta manera, el lector puga reconèixer-lo ràpidament en la portada i relacionar-lo. Però si ens centrem en el relat, només trobem un canvi després de la primera edició de l'obra: en la primera edició (la de 1981, de Prometeo) hi ha dos fragments que no estan en les edicions posteriors. Es tracta d'un paràgraf que fa una explicació detallada dels genitals de la dona i una oració en què el protagonista parla explícitament de les seues parts íntimes. L'autor ho elimina de cara a la lectura als instituts, perquè no ho considera important.

Cal destacar-ne el narrador, el personatge protagonista que conta els fets des de la seua perspectiva i crea així una major identificació entre el lector i la narració, perquè el lector i el narrador tenen aproximadament la mateixa edat. A més, com que cada capítol és contat per un dels dos personatges principals, Maria i Sergi, s’alterna la visió de l’adolescent femení i masculí. El diàleg ocupa bona part de la narració, d’aquesta manera, com apunten Lluch i Valriu (2013), «provoca la sensació que els fets s’esdevenen en temps real, aproximant la lectura al ritme característic de les narracions audiovisuals, en les quals tot ocorre davant els ulls de l’espectador» (2013: 42).

Per tant, actualment podem trobar Mor una vida, es trenca un amoral costat de les últimes novetats, ja que, encara que fa més de trenta anys que es va publicar per primera vegada, no ha passat a ser un llibre “antic” o “dels anys huitanta”, sinó un més dels que triomfen entre els més joves i fan que qualsevol adolescent d’ara siga capaç d’enganxar-se a llegir.



BIBLIOGRAFIA:
lluch, Gemma & valriu, Caterina (2013), La literatura per a infants i joves en català: anàlisi, gèneres i història, Alzira, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Bromera.
pla, Joan (2010), Mor una vida, es trenca un amor, Alzira: Bromera.

(1) Aquest article naix del TFG dirigit per Gemma Lluch en el Grau de Filologia Catalana de la Universitat de València.

dilluns, 23 de febrer de 2015

Bromera col·laboradora del Verkami impulsat per El Tempir



En aquest moment són diversos els premis literaris en la nostra llengua que estan en perill d’extinció, per això des de Bromera us convidem a participar en aquest Verkami. L’objectiu d’aquest projecte és doble. D’una banda es pretén recuperar el Premi de Narrativa Antoni Bru que, amb més de 25 anys de trajectòria, ha deixat de ser convocat per l’Ajuntament d’Elx. I de l'altra, estendre la campanya de normalització lingüística «M’agrada el valencià». 

Us convidem a conèixer tots els detalls d'aquesta campanya ací.

Nosaltres ja hem participat, i tu?