Víctor Pastor Banyuls
Una ressenya sobre l'obra «No mataràs» de Víctor Labrado, Premi Enric Valor de Novel·la
En
aquests papers, l’escriptor Víctor Labrado reconstrueix els pedaços de la història
del pilotari de Rafelcofer Josep Andrés Momparler, conegut més popularment com
Pepe el Carinyo. Labrado, a través d’un
teixit de testimonis orals i una anàlisi pregona i crítica de documents de l’època,
hi refà la trepidant vida del Carinyo, trastocada amb el començament de la
Guerra Civil Espanyola. El protagonista, tanmateix, com a bon jugador de
pilota, rebat fins a l’últim quinze, per la qual cosa intenta salvar la vaqueta
a tocar de la muralla o sobreviure a les inclemències, és a dir, a la guerra
dels bojos del gallet amb molts ideals i la repressió franquista coronada de
bigot i tricorni. És així com el lector hi identificarà tots els colors del
verd: el milicià, el militar i el natural de les muntanyes de la Safor com a
lloc de llibertat o supervivència primària.
Una ressenya sobre l'obra «No mataràs» de Víctor Labrado, Premi Enric Valor de Novel·la
La
prosa àgil i incisiva de l’autor insereix constantment la veu dels records amb
les consegüents reaccions i els diversos punts de vista –parentius, amicals,
veïnals, etc.– que l’oralitat ha fet perdurar fins a hores d’ara sobre el
pilotari. D’aquesta manera, l’interés testimonial possibilita que ens fem una
semblança d’aquell temps i dels actes de Pepe el Carinyo. «Una persona com ell,
tan ben anomenat, que dius i este com es tira a fer eixa vida?», es pregunta un
testimoni. Precisament aquest és l’interrogant punyent que Labrado hi va desxifrant,
sense maximalismes ni maniqueismes militants, només amb l’assumpció, la
comprensió i la conducció tant de la memòria oral com de l’escrita, atés que l’escriptor
fa una anàlisi documental de sumaríssims d’urgència, en els quals es percep la delimitació
minuciosa de la «fina capa» que separava la realitat de la ficció.
Que
el lector es nugue bé els cordons, doncs. Li esperen milanta pujades i baixades
en els camins del temps, sendes de terra, carreteres amb obstacles i, per
damunt de tot, aquella turbulenta polseguera que encara hui sura per la
consciència col·lectiva: la memòria, ara ja, històrica.
Comentaris