divendres, 19 de maig de 2017

Fins i tot els morts... lligen novel·la negra

La novel·la negra és un gènere que enamora, i a Bromera ho sabem molt bé, ja que el noir ens té enlluernats. Amb autors com Pierre Lemaitre o Benjamin Black al nostre catàleg, no ens falten lectures trepidants i plenes de suspens. Per això, aquesta setmana ens ha emocionat especialment la notícia que Benjamin Black ha estat guardonat amb el Premi Best Novel en la cinquena edició del Festival VLC Negra per Fins i tot els morts, l’última entrega de la sèrie protagonitzada pel prosector Quirke.

El fet que aquest títol haja rebut un guardó que reconeix la millor obra internacional de gènere noir publicada al llarg d’aquest any ens anima a continuar cultivant el gènere negre i a seguir comptant amb autors de nivell al nostre catàleg. Si encara no heu tingut l’oportunitat de llegir Fins i tot els morts, ací us n’oferim un tast que de segur us deixarà amb ganes de més:

Un matí gloriós en ple juny, a en David Sinclair se li acudí que s’havia equivocat de feina. Tenia trenta-quatre anys ara; després de passar vuit anys preparant-se, feia cua per a la plaça de cap de servei d’autòpsies a l’Hospital de la Sagrada Família, per succeir el seu cap, en Quirke, que estava de baixa mèdica ampliada i, si existia la justícia, permanent. En aquells vuit anys, o això li semblava, no s’havia aturat ni una sola vegada per preguntar-se si de debò volia ser prosector. Ni tampoc recordava haver decidit, en els temps d’estudiant, que volgués passar la vida fent allò: llescant les panxes de cossos morts, retallant-ne les costelles i serrant-ne els estèrnums, amb els narius plens d’aquelles olors terribles, les mans gomoses de sang coagulada. Què era el que acostumava a dir en Quirke? A baix entre els morts. De debò aquell era un lloc on passar una vida?

La sala d’autòpsies era una caverna sense finestres al soterrani. Les bancades de fluorescents del sostre emetien un brum lleu i incessant que avui li produïa dolor a les temples. Sabia que a l’exterior lluïa el sol del matí. Tot de noies amb vestits de tirants passejaven per la vora del riu, i hi havia cignes a l’aigua, i onejaven banderes en la brisa tèbia, i al carrer Grafton es devia sentir aquella intensa olor bruna de grans de cafè torrant-se que sortia del portal obert de la Cafeteria Oriental Bewley, i els repartidors de diaris devien cridar els últims titulars, i es devia sentir el soroll de les ferradures dels cavalls sobre les llambordes, i els crits de les floristes a les parades. Estiu. Gentada. Vida.”


Si vols acabar de llegir el primer capítol de la novel·la, fes clic ací.