L'escriptor italià Erri De Luca ha visitat per Barcelona per presentar el seu últim llibre, publicat a Bromera, El peixos no tanquen els ulls. Aclamada per la crítica italiana i els seus lectors, aquesta novel·la ha estat qualificada com «un petit miracle» L'Unità.
A més d'atendre els mitjans, l'escriptor italià va presentar l'obra a la a la Biblioteca Esquerra de l’Eixample-Agustí Centelles davant d'un públic multitudinari i que esperava amb expectació la trobada. Clica ací per veure la presentació en imatges o fes un repàs al que ha dit la crítica:
El País, Les cicatrius del segle XX
20 minutos, La palabra revolución está caduca
Ara llegim, La revolució de tenir deu anys
El cultural, 'Sóc hoste d'una societat que no reconec'
El periódico, L'origen de tot
L'informatiu, 'Ara mateix no hi ha temperatura per a una revolució'
També alguns blogs i articulistes han parlat de l'obra d'Erri De Luca:
Jesús M. Tibau : «Un llibre
a mig camí de la narrativa i la poesia, o un llibre que viu a tots dos països i
que ens fa estimar tot el que estima el seu protagonista. No es poden trobar
paraules més belles per descriure'l, que les mateixes paraules del llibre que
transcric, i llegeixo:Per dir l’edat, el vert tenir és el més exacte.»
El blog de Josefina: l«Les seves obres, que ara tradueix Bromera, són petites joies de
lectura lenta i de factura poètica. De pas per Barcelona per presentar el seu
darrer llibre, 'Els peixos no tanquen els ulls'»
Joan Carles Girbés a L'informatiu: «Llegint, es troben frases sísmiques”. No, la frase no és meua (ja
m’agradaria!), sinó d’Erri de Luca. La seua última obra publicada, Els peixos
no tanquen els ulls (Bromera) en té moltes, de frases sísmiques, d’aquelles que
t’assalten durant la lectura i et fan aturar-te un instant, reflexionar i
interrogar-te. És l’efecte més immediat que provoca la bona literatura.»
Mercè Ibars, El País: «En este último libro, no sé si en otros lo ha hecho ya, pues es
un autor prolífico de libros breves que llegan cada año a las librerías, habla
de la vergüenza, un sentimiento que a mi modo de ver está bastante extendido
entre la literatura catalana del momento, algo que aquí solo apunto. En
apariencia De Luca no se refiere a ella en sentido colectivo, pero sí. Un
hombre evoca 50 años después al niño de 10 años que fue, cuando por vez primera
pronunció la palabra amor y sintió vergüenza ante la competición de otros
niños: “Ara sé que és un sentiment polític perquè empeny a respondre per
treure-se-la de la cara”»
Comentaris