dimecres, 6 de novembre de 2013

Canal 9, una oportunitat que no hauríem de perdre



El dia 5 de novembre de 2013 passarà a la història per l’anunci del tancament de la radiotelevisió pública dels valencians. Un anunci que encara no sabem a què conduirà: la sentència judicial que anul·lava l’ERO de Canal 9 va provocar una resposta ràpida del Consell, que va advertir que no tenia més alternativa que tancar RTVV, perquè no podia afrontar els pagaments derivats de la sentència. Aquest mateix matí el president de la Generalitat Valenciana, en compareixença pública, ha tornat a afirmar aquest extrem i s’ha mantingut fort en els arguments que, segons el govern, el justifiquen. 


El recorregut jurídic, administratiu i polític d’aquesta decisió no ha fet més que començar. Caldrà estar molt atents a tot el procés, entre altres raons perquè una opció seria la privatització total de RTVV, que se sumaria al procés de concentració de l’oferta audiovisual espanyola i satisfaria no pocs sectors d’opinió ben influents. Un horitzó sobre el qual reflexionava Toni Mollà al llibre Quina televisió pública?, publicat per Bromera fa quatre anys. Com siga, la solució serà complexa. Tant com ho ha sigut la trajectòria d’un mitjà de comunicació que, des del seu naixement, ha estat envoltat de diferents polèmiques, motivades per fets escandalosos que no han fet més que agreujar-se durant els últims anys. Diferents llibres han mirat d’explicar la situació: des del clàssic La televisió (im)possible fins al recent Adéu, RTVV. El biaix partidista dels serveis informatius ha sigut la punta de llança d’una programació molt marcada per la intervenció política, impròpia d’una televisió pública que tenia com a deure informar amb rigor, pluralitat i objectivitat. Uns informatius, a pesar d’això, que oferien una proximitat en la qual confiaven molts espectadors, per una raó tan legítima com comprensible: perquè era la seua.

No cal dir que també s’ha criticat la insuficiència de la programació en valencià. La creació de RTVV donava resposta a la necessitat i la voluntat d’una part de la societat de disposar d’un mitjà de comunicació en la seua llengua. En això, era coherent amb l’esperit de l’Estatut i el sentit de la Llei d’Ús i Ensenyament. Que no s’ha fet tot el que s’havia de fer, o el que es podia fer, és una realitat. Però també és cert que RTVV ha contribuït d’una manera important a la creació d’una modesta indústria audiovisual, que ara, amb el tancament de la televisió i la ràdio, contempla el seu futur amb estupefacció. On anirà a buscar faena el personal que no pot ser readmés o que podria ser acomiadat? Què passarà amb les empreses, com ara les de doblatge, que donaven serveis, prioritàriament, a la RTVV? I sobretot: quina opció els quedarà als valencians per a veure la televisió en la seua llengua? Programes recents com L’Alqueria Blanca (al voltant de la qual es feren dues campanyes de la Fundació Bromera), Autoindefinits o Trau la llengua van aconseguir dades d’audiència molt importants, que demostraven que hi havia un públic receptiu i delerós de propostes de qualitat en valencià. No es pot menystindre la incorporació de Bola de drac o de Joan Monleón a l’imaginari col·lectiu d’unes quantes generacions. La llarga trajectòria de Babalà, que donà lloc a una col·lecció de llibres infantils, és una altra prova del potencial enorme que ha tingut Canal 9 per a la normalització del valencià i el desenvolupament industrial i econòmic. Un potencial, clar, que no s’ha aprofitat mai com calia. Preguntar-nos per què ha succeït això és una tasca que s’imposa a hores d’ara, encara que puga semblar poc productiva.
 


El 9 d’octubre passat RTVV va presentar una imatge nova que, segons van declarar, havia d’anar lligada a un canvi substancial d’esperit. La declaració d’intencions era positiva, però insuficient. La radiotelevisió pública valenciana va proporcionar, proporciona i proporcionarà una oportunitat irrenunciable per a la nostra societat. Hem estat a punt de perdre-la moltes vegades. Aquesta no hauria de ser la definitiva.