dimarts, 17 de desembre de 2013

La paraula de la setmana


 



birbar

La secció va dedicada, aquesta setmana, a la paraula birbar. Qui compagine agricultura i literatura sabrà que birbar és per al camp el que revisar és per a l’escriptura: una faena d’allò més mundana. Però necessària, ineludible. En tots dos casos, cal arrancar o tallar les males herbes que perjudiquen el sembrat a fi que done bons aliments. A les nostres terres, són males herbes habituals el serreig (especialment als arrossars), la junça o jonça i la verdolaga. I segons si estem en un terreny marjalenc o en terra ferma, usarem per a la tasca o bé les mans o bé una birbadora, que és una aixada de fulla rectangular pensada per a birbar, eixarcolar, escardar, eixartellar o herbejar.


Els policies s’havien cansat de discutir amb el llaurador per fer-li veure que la seua obligació era quedar-se allà fins que apareguera el jutge de guàrdia. No hi havia hagut manera. Cabut com ell a soles, deia que no pensava perdre el temps i que s’estaria a l’altre cap del bancal, birbant junces. El van deixar per impossible.

 

Pel que fa a l’etimologia, birbar ve de minvar, amb una alteració fonètica de la ene en erre per influència del castellà mermar –usat en els parlars occidentals– i amb l’assimilació de la primera consonant, ja que tant la eme com la ve són consonants labials.

No és gens difícil, ara que ho sabem, relacionar el significat de birbar amb el de minvar. Al cap i a la fi, quan birbem, reduïm o minvem la quantitat de competidors per tal que la planta que hem sembrat reïsca sobre les altres. Ara que arribem al 2014, pegueu un bon birbó i persevereu tant com els bons llauradors per a aconseguir els vostres propòsits.

David Morell