Isabel-Clara
Simó acaba de ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un
dels més prestigiosos del nostre àmbit cultural i que serveix de reconeixement
a la seua extensa trajectòria, tant en la producció literària com en la seua
tasca intel·lectual. El guardó està més que justificat si pensem en els més de
quaranta anys que l’escriptora alcoiana ha dedicat a la literatura en català,
un camp que ella considera «no com un útil, sinó com un art».
L’àmbit
d’actuació d’Isabel-Clara Simó no s’ha reduït a l’escriptura, però. Com a
intel·lectual, ha estat estretament vinculada a les lluites per la llibertat
nacional, de les dones i de la infància. Les seues històries estan escrites des
d’un punt de vista de dona i, sovint, transgressor, que ens fa reflexionar
sobre la societat en la que vivim i qüestionar-nos la quotidianitat en la que
estem immersos. Potser per això, l’alcoiana és una de les figures més populars
de la literatura actual en català, i una de les escriptores amb una trajectòria
literària més sòlida. La seua obra, de fet, ha estat constantment reeditada i
traduïda a diversos idiomes, com l’alemany, l’anglès, el basc, el gallec, el
francès, l’hongarès, l’italià, el neerlandès, el suec o el turc.
Al
llarg d’una carrera intensa i ferma, l’estil d’Isabel-Clara Simó ha anat
evolucionant amb el temps, aprofundint-se i embellint-se. Tanmateix, la seua
prosa no ha perdut mai força i els seus personatges continuen traspuant vida,
impregnats de magnetisme. Si voleu comprovar-ho, només heu de rellegir algunes
de les seues primeres novel·les, com Júlia,
un clàssic indiscutible de la literatura
catalana contemporània, i comparar-les amb els seus darrers treballs, com L’amant de Picasso, publicada en 2015.
Per
sort per als lectors, l’autora ha declarat la seua voluntat de no jubilar-se
encara ja que afirma que, si deixara d’escriure, se sentiria morta. Així doncs,
el seu desig d’escriure continua tan viu com els seus personatges i les seues
històries, que podrem gaudir durant molts anys més.
Comentaris