divendres, 19 de setembre de 2008

Més Plagis


La setmana que ve es presentarà a Alginet Plagis, l'obra d'Urbà Lozano que us estem recomanant molt els últims dies perquè paga la pena realment. L'acte tindrà lloc el proper divendres, 26 de setembre, a les 20 hores, a la Casa de la Cultura d'Alginet i, a més de l'autor, hi intervindrà l'escriptor Vicent Borràs. Us convidem a que s'acosteu a aquesta primera presentació on podreu conéixer l'autor i descobrir detalls d'aquesta obra que estem segurs que us agradarà. Com a mostra dels que us trobareu al llibre, us passem un fragment ben irònic:

Bona tarda. Sóc Narcís Sobregrau.
(...)
–Director en cap de Perfil Llibres.
(...)
–Li trucava per veure si, d’alguna manera, podríem solucionar el problema que, desafortunadament, se’ns ha presentat al premi de Calamfrares. La Txell Coromines m’ha informat que ja n’han estat parlant, i ella mateixa me n’ha fet cinc cèntims. Eficient sens dubte, la regidora. Li havien faltat cametes per passar el comunicat a qui li havia de traure les faves de l’olla.
–Efectivament, n’hem parlat, però, sincerament, no hi veig cap solució. O, almenys, no veig que jo tinga absolutament res a veure en qualsevol possible solució.
–... (S’escura la gola i esbufega.)
–...
–La veritat és que la cosa està complicada. Més complicada del que pensàvem en principi. Desconeixíem que el conte fos d’en 31 Rusiñol. Estic amb vostè, que ha estat una badada imperdonable per part dels membres del jurat. Però, una vegada el mal fet, alguna
cosa haurem de pensar...
«Haurem de pensar.» Un altre plural inclusiu que el posa de molt mala veta.
–Escolte, estic ja molt cansat –fins als ous– de tot aquest... assumpte –merder–. No crec que siga tan greu el fet d’explicar què ha passat exactament. Fins i tot, el rebombori que s’hi pot
organitzar –mínim, i circumscrit a uns cercles més aviat restringits, si no marginals– els farà propaganda debades. Que reunisquen novament els membres del jurat –els incompetents, inútils, ineptes i carrinclons dels membres jurat– i que acorden donar el premi a un altre conte, o que el declaren desert, o que facen el que els vinga de gust –el que els rote. Tot i que havia pogut evitar les expressions impertinents que li rodaven pel cap, a mesura que parlava havia apujat la veu de mica en mica. Les últimes paraules les havia dites barrejades amb la sensació molesta que emprava un to innecessàriament hostil, una altra vegada.
–És el que jo els he dit, però no s’hi avenen. No en volen sentir parlar, de tornar a reunir el jurat. I ho comprenc. És un poble molt petit, consideren el premi com si fos Déu sap què, i estan disposats a qualsevol cosa abans de reconèixer la badada. A qualsevol cosa, com li dic.
Silenci espés. L’un agafà aire per soltar el que tenia previst, mentre que l’altre es preguntava què devia voler dir, exactament, «a qualsevol cosa».
–Hem acordat de proposar-li que ens faci arribar una peça del seu gust, sempre que no excedeixi les deu pàgines, i serà premiada. És clar, se li lliurarà el premi en metàl·lic i el conte es publicarà al volum corresponent, allà pel Sant Jordi. Li puc prometre a més una promoció com cal, especialment a la Diada. I, evidentment, de tot l’embolic no se n’assabentarà ningú.