Salta al contingut principal

Fins i tot els morts... lligen novel·la negra

La novel·la negra és un gènere que enamora, i a Bromera ho sabem molt bé, ja que el noir ens té enlluernats. Amb autors com Pierre Lemaitre o Benjamin Black al nostre catàleg, no ens falten lectures trepidants i plenes de suspens. Per això, aquesta setmana ens ha emocionat especialment la notícia que Benjamin Black ha estat guardonat amb el Premi Best Novel en la cinquena edició del Festival VLC Negra per Fins i tot els morts, l’última entrega de la sèrie protagonitzada pel prosector Quirke.

El fet que aquest títol haja rebut un guardó que reconeix la millor obra internacional de gènere noir publicada al llarg d’aquest any ens anima a continuar cultivant el gènere negre i a seguir comptant amb autors de nivell al nostre catàleg. Si encara no heu tingut l’oportunitat de llegir Fins i tot els morts, ací us n’oferim un tast que de segur us deixarà amb ganes de més:

Un matí gloriós en ple juny, a en David Sinclair se li acudí que s’havia equivocat de feina. Tenia trenta-quatre anys ara; després de passar vuit anys preparant-se, feia cua per a la plaça de cap de servei d’autòpsies a l’Hospital de la Sagrada Família, per succeir el seu cap, en Quirke, que estava de baixa mèdica ampliada i, si existia la justícia, permanent. En aquells vuit anys, o això li semblava, no s’havia aturat ni una sola vegada per preguntar-se si de debò volia ser prosector. Ni tampoc recordava haver decidit, en els temps d’estudiant, que volgués passar la vida fent allò: llescant les panxes de cossos morts, retallant-ne les costelles i serrant-ne els estèrnums, amb els narius plens d’aquelles olors terribles, les mans gomoses de sang coagulada. Què era el que acostumava a dir en Quirke? A baix entre els morts. De debò aquell era un lloc on passar una vida?

La sala d’autòpsies era una caverna sense finestres al soterrani. Les bancades de fluorescents del sostre emetien un brum lleu i incessant que avui li produïa dolor a les temples. Sabia que a l’exterior lluïa el sol del matí. Tot de noies amb vestits de tirants passejaven per la vora del riu, i hi havia cignes a l’aigua, i onejaven banderes en la brisa tèbia, i al carrer Grafton es devia sentir aquella intensa olor bruna de grans de cafè torrant-se que sortia del portal obert de la Cafeteria Oriental Bewley, i els repartidors de diaris devien cridar els últims titulars, i es devia sentir el soroll de les ferradures dels cavalls sobre les llambordes, i els crits de les floristes a les parades. Estiu. Gentada. Vida.”


Si vols acabar de llegir el primer capítol de la novel·la, fes clic ací.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tornen els #MotsLiteraris a Bromera

A partir del pròxim dilluns 3 de juliol, fareu bé d'estar molt atents i atentes a les nostres xarxes socials -tant Facebook com Twitter-, perquè eixe dia posem en marxa els #MotsLiteraris2017, el passatemps més refrescant de l’estiu. Cada setmana publicarem a les nostres xarxes socials una pista que vos permetrà endevinar la paraula que s'amaga a l'encreuament de Bromera. En tots els casos, es tracta de termes i definicions molt lligats a les novetats del nostre catàleg. Però no patiu, perquè endevinar-los és molt fàcil! Per a participar, només heu de deixar-nos un comentari amb la solució correcta. Entre tots els qui encerteu l’enigma cada setmana sortejarem un exemplar del llibre amb què es relaciona la paraula de l'encreuament. Els guanyadors i guanyadores es donaran a conéixer el dia 4 de setembre. Molta sort i molt d’enginy!

La paraula de la setmana

  birbar La secció va dedicada, aquesta setmana, a la paraula birbar . Qui compagine agricultura i literatura sabrà que birbar és per al camp el que revisar és per a l’escriptura: una faena d’allò més mundana. Però necessària, ineludible. En tots dos casos, cal arrancar o tallar les males herbes que perjudiquen el sembrat a fi que done bons aliments. A les nostres terres, són males herbes habituals el serreig (especialment als arrossars), la junça o jonça i la verdolaga. I segons si estem en un terreny marjalenc o en terra ferma, usarem per a la tasca o bé les mans o bé una birbadora, que és una aixada de fulla rectangular pensada per a birbar, eixarcolar, escardar, eixartellar o herbejar. Els policies s’havien cansat de discutir amb el llaurador per fer-li veure que la seua obligació era quedar-se allà fins que apareguera el jutge de guàrdia. No hi havia hagut manera. Cabut com ell a soles, deia que no pensava perdre el temps i que s’estaria a l’altre cap d...

Tràiler L'esclau del Mercadal

Us convidem a veure el booktràiler de L'esclau del Mercadal , de Dolors Garcia i Cornellà, una obra ambientada en la Girona del segle XIV, en la qual un jove cristià, un altre de religió jueva i un dels pocs esclaus de la ciutat, es fan amics. En una època en què la intolerància, les revenges i l’odi a la diversitat eren l’única transacció possible entre les diferents comunitats, tots tres lluitaran per la seva parcel·la de llibertat. L’esclau del Mercadal , Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 2003, reflecteix els problemes d’interrelació que sorgeixen entre col·lectius diferents. Una qüestió que resulta, malauradament, molt actual. És doncs, una bona oportunitat per a ensenyar els joves el valor de l'amistat lluny de prejudicis.