La novel·la negra
és un gènere que enamora, i a Bromera ho sabem molt bé, ja que el noir ens té enlluernats. Amb autors com
Pierre Lemaitre o Benjamin Black al nostre catàleg, no ens falten lectures trepidants
i plenes de suspens. Per això, aquesta setmana ens ha emocionat especialment la
notícia que Benjamin Black ha estat guardonat amb el Premi Best Novel en la
cinquena edició del Festival VLC Negra per Fins i tot els morts,
l’última entrega de la sèrie protagonitzada pel prosector Quirke.
El fet que aquest
títol haja rebut un guardó que reconeix la millor obra internacional de gènere noir publicada
al llarg d’aquest any ens anima a continuar cultivant el gènere negre i a seguir
comptant amb autors de nivell al nostre catàleg. Si encara no heu tingut l’oportunitat
de llegir Fins i tot els morts, ací
us n’oferim un tast que de segur us deixarà amb ganes de més:
“Un matí gloriós en ple juny, a en David
Sinclair se li acudí que s’havia equivocat de feina. Tenia trenta-quatre anys
ara; després de passar vuit anys preparant-se, feia cua per a la plaça de cap
de servei d’autòpsies a l’Hospital de la Sagrada Família, per succeir el seu
cap, en Quirke, que estava de baixa mèdica ampliada i, si existia la justícia,
permanent. En aquells vuit anys, o això li semblava, no s’havia aturat ni una
sola vegada per preguntar-se si de debò volia ser prosector. Ni tampoc
recordava haver decidit, en els temps d’estudiant, que volgués passar la vida
fent allò: llescant les panxes de cossos morts, retallant-ne les costelles i
serrant-ne els estèrnums, amb els narius plens d’aquelles olors terribles, les
mans gomoses de sang coagulada. Què era el que acostumava a dir en Quirke? A
baix entre els morts. De debò aquell era un lloc on passar una vida?
La sala d’autòpsies era una
caverna sense finestres al soterrani. Les bancades de fluorescents del sostre
emetien un brum lleu i incessant que avui li produïa dolor a les temples. Sabia
que a l’exterior lluïa el sol del matí. Tot de noies amb vestits de tirants
passejaven per la vora del riu, i hi havia cignes a l’aigua, i onejaven
banderes en la brisa tèbia, i al carrer Grafton es devia sentir aquella intensa
olor bruna de grans de cafè torrant-se que sortia del portal obert de la
Cafeteria Oriental Bewley, i els repartidors de diaris devien cridar els últims
titulars, i es devia sentir el soroll de les ferradures dels cavalls sobre les
llambordes, i els crits de les floristes a les parades. Estiu. Gentada. Vida.”
Si vols acabar de llegir el primer capítol de la novel·la, fes clic ací.
Comentaris