El pròxim 24 d’octubre l’escriptor irlandés John Banville, de qui Bromera ha publicat deu novel·les en la col·lecció «L’Eclèctica», rebrà el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. Una ullada ràpida als guardonats ens adverteix del fet que, més enllà de consideracions polítiques (que se’n podrien fer), es tracta d’una distinció important en el panorama europeu actual. Des de la primera edició en 1981, l’han rebuda escriptors tan importants com José Hierro, Juan Rulfo, Mario Vargas Llosa, Carmen Martín Gaite, Günter Grass, Doris Lessing, Margaret Atwood (també publicada per Bromera), Leonard Cohen o Philip Roth, entre altres. Resulta significatiu que no fou fins al 1999 que es va premiar un autor que no haguera escrit la seua obra en castellà. Des del premi a Günter Grass, doncs, el Príncep d’Astúries s’ha obert a unes altres literatures a banda de la hispanoamericana i és en aquesta tendència global que cal situar la tria de John Banville. Una pretensió internacionalista, tanmateix, que poques vegades ha premiat escriptors aliens a les grans cultures de base estatal. L’albanés Ismail Kadare és, probablement, la nota més exòtica del palmarés, si se’n pot dir així. Mentrestant, noms com Mercè Rodoreda, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Pere Calders no van ser distingits en un premi al qual encara podríem optar Jaume Cabré o Bernardo Atxaga, per afegir dos exemples més d’unes literatures pròximes que no han obtingut el reconeixement que caldria.
Com Kadare, que va rebre el Premi Booker Internacional abans del Príncep d’Astúries, Banville va ser guardonat amb el Booker per a novel·les originals en llengua anglesa per El mar, un dels títols que Bromera ha traduït de la mà precisa d’Eduard Castanyo. L’irlandés, doncs, és un escriptor ben reconegut, amb una legió fidel de lectors arreu del món, que es deixen seduir una vegada i una altra per la seua prosa absorbent, en algunes ocasions barroca, en altres lleugera, però sempre personal, irònica i elegant. Llibres com Els infinits tenen una ambició deliberadament excessiva, tant en la caracterització dels personatges (que recreen els mites clàssics) com en el desenvolupament de la trama. Aquest excés estilístic, absolutament calculat, és un dels trets característics de l’autor.
Però John Banville també és Benjamin Black. Amb aquest pseudònim negre (bona mostra de la ironia que domina tota la seua literatura), l’irlandés ha escrit una sèrie de novel·les policíaques excel·lents, protagonitzades pel forense Quirke i una galeria de secundaris pròpia de la millor tradició del gènere. El secret de Christine Falls (també aparegut en la col·lecció «Portàtil») o L’altre nom de Laura, per exemple, construeixen trames complexes, que mantenen l’interés del lector fins a l’últim moment i, alhora, ofereixen una poderosa atmosfera literària, gràcies a la qual el Dublín de fa unes dècades ha esdevingut un referent per als amants dels escenaris de novel·la policíaca.
John Banville és un escriptor prolífic. D’ací a uns mesos Bromera publicarà Ordres sagrades, la seua darrera novel·la negra, que apareix després de La rossa dels ulls negres, en la qual l’irlandés va gosar ressucitar el detectiu Philip Marlowe, la famosa creació de Raymond Chandler, un dels pares de la tradició literària en la qual s’inscriu Benjamin Black.
El jurat dels Premis Príncep d’Astúries premia John Banville per la seua «intel·ligent, profunda i original creació novel·lesca», però premia igualment Benjamin Black, «autor de pertorbadores i crítiques novel·les policíaques». En ambdós casos, es destaca que la seua prosa «s’obri a espais lírics enlluernadors a través de referències culturals on es revitalitzen els mites clàssics i la bellesa va de la mà de la ironia». Sens dubte, aquest rar equilibri entre la gravetat i la lleugeresa, la reflexió i la potència narrativa, la novel·la de gènere i la novel·la sense límits, converteixen John Banville / Benjamin Black en un dels autors més suggestius de la literatura europea contemporània. Per això, estarem molt atents a les seues declaracions el pròxim divendres. Com també a les del dibuixant Quino, guardonat en l’eclèctica categoria de «Comunicació i Humanitats».
L’enorme inspiració de Mafalda i de la resta dels seus llibres d’humor gràfic té un abast literari que perfectament podria fer la competència a qualsevol dels guardonats amb el premi «de les Lletres». Afortunadament, enguany ho han fet compatible i podem gaudir per partida doble de dos creadors immensos del nostre temps.
Gonçal López-Pampló
Director literari del Grup
Bromera
Article publicat al Diari La Veu del País Valencià
Comentaris